Els marroquins tornen al país a bord del “Marrakech Express”

Autor: Pierre Daum

Font: Le monde diplomatique

Centenars de milers de famílies d’immigrants marroquins tornen cada any a l’estiu “al país”. Algunes ho fan per mar, en un dels vaixells de la línia Sète-Tànger. Per elles, les trenta sis hores de travessa representen un moment important a on cadascú es pregunta sobre el sentit que ha pres la seva vida, - el seu Mektoub. Els vaixells, sempre abarrotats de gent, dibuixen un paisatge a on la immigració es forma a partir d’una gran diversitat, lluny de tota imatge generalitzadora d’una pretesa “comunitat magrebina”.

Per l’enviat especial PIERRE DAUM

Periodista.

Els eixos grinyolen, els tubs d’escapament raspen el terra i nombroses galeries cobertes per un munt d’objectes sota tendals blaus i verds. Què hi amaguen? “Neveres, bicicletes, rentadores, escales, carretes... un munt d’eines comprades en mercats de segona mà, que els francesos llencen un cop deixen de funcionar, però que nosaltres no dubtem en reparar”, segons Samia, una jove economista d’Agadir que torna de lluna de mel a França. “Per nosaltres, els marroquins del Marroc, és sempre un prestigi tenir un familiar que treballa a França. Es un orgull de cara als nostres veïns quan arriba amb el seu cotxe carregat davant de casa, al poble”, afegeix el seu marit.Dimecres 4 de juliol, dia de grans sortides. Des de la matinada, cotxes i furgonetes amb matrícules majoritàriament franceses, però també belgues, holandeses, italianes i alemanyes, s’alineen sensatament al pàrquing del port de Sète. Tots duen el maleter carregat fins al capdamunt. L’última furgoneta aconsegueix entrar a l’interior del ferry a les 18:45. Aleshores es deslliguen les gruixudes cordes d’amarrament i les hèlices alcen un llot marronós de les profunditats del petit port de Sète (1). El Marrakech Express arrenca, finalment, després de tres quarts d’hora de retard.La travessa hauria de durar 36 hores, sortint al vespre, passant el dia sencer a la mar i una segona nit a bord. L’arribada a Tànger està prevista l’endemà passat pel matí.Els rellotges marquen les 17:45 a bord, una hora estranya comptant que són les 16:45 a Tànger i les 18:45 a França. Entre una i dues hores de diferència, horari incert entre Europa i l’Àfrica.. La canalla corre excitada descobrint el vaixell i els seus múltiples amagatalls. El Marrakech Express va absolutament abarrotat en la travessa del 4 de juliol; impossible trobar una sola plaça des de finals de març per aquesta data, igual que per les següents del mes de juliol. El mes d’agost ja no hi queda cap plaça pel sentit contrari. Naima s’asseu a la “Medina”, una de les dues sales de què disposa el vaixell, després d’haver deixat l’equipatge a la cabina. El mar està tranquil i la brisa refresca l’aire d’aquesta càlida jornada. Es posa a mirar distretament una emissió del tipus “La Nova Estrella” que la cadena marroquina 2M difon via satèl·lit, en la qual els presentadors parlen francès i àrab indiferentment, com els joves cantants, i a més a més amb anglès. “Està bé que també parlin francès perquè no entenc gairebé res en àrab”, assenyala aquesta versallesa de 32 anys, nascuda a França i de pares marroquins. I afegeix que “com cada estiu des de fa 32 anys, tornem a casa nostra amb la meva família. Pera mi tornar a casa vol dir tornar amb la família i tornar al Marroc. Meitat i meitat. Sóc les dues coses; tant francesa com marroquina. M’he adaptat bé a França, contràriament al que es pot pensar. En realitat, sóc d’origen bereber, tot i que personalment em sento àrab. I quan em refereixo a àrab, incloc tots els països orientals”.Coneix la diferència entre àrabs i berebers? “No, francament mai m’ho he preguntat”. Un home s’aproxima amb un calorós somriure amagat darrere uns bigotis grisós meticulosament tallat. És el pare de la Naima, originari de Beni Mellal, tot i que va arribar a França l’any 1966. Va començar sent obrer en una fàbrica química, passant després a treballar en fàbriques de pintures. Actualment treballa en la producció de la mostassa “Maille” a Dijon. Explica a la seva filla que “els veritables habitants del Marroc són els berebers, repartits en tres categories: els del Souss, els del Rif i els de l’Atlas. Els àrabs van venir posteriorment”. Va emigrar perquè “el 1956, quan França va desdir-se’n del Marroc, el país començava una nova etapa des de zero, sense executius, sense indústria, sense carreteres... A casa érem cinc nens i els meus pares no tenien mitjans. El nostre pare ens va dir: «la porta està oberta», i a França no faltava feina...”.Naima va votar a Frannçois Bayrou a la primera volta i a Ségolène Royal a la segona. “Però estic contenta que Sarkozy sigui President! Si parlem sobre els reincidents, per exemple, ja siguin majors o menors, estan condemnats igual. Ja em sembla bé!”. Quant al seu pare, no ha sol·licitat mai una demanda de nacionalització. “Estic bé tal i com estic; treballo, pago els meus impostos i sóc vice-president d’una associació. Però no voto. En canvi, he animat els meus fills a confiar en ells. Tinc inclús una filla que és consellera municipal!”, comenta. Naima és funcionària de policia. Un dels seus germans és un executiu de l’empresa Orange; un altre, educador esportiu, i una germana seva és infermera... “Tots hem rebut una bona educació. Cal acabar amb les barreges; els drogats, els delinqüents, els cotxes cremats... tot això és un problema dels pares!”.En canvi, el seu pare no està hi totalment d’acord. “Hi ha també un problema legislatiu. Tinc un amic que va pegar la seva filla de 14 anys perquè havia robat 30 francs. Quan va arribar a casa, va agafar el cinturó i l’hi va clavar una bona pallissa. Què va fer la justícia? La va condemnar a 18 mesos de presó! Com preteneu que els pares eduquin als seus fills si se’ls condemna quan se’ls castiga?”.El vespre va caïent a l’horitzó. A les 19:30 (hora del vaixell), una veu femenina convida els passatgers de la classe “confort” a anar a la sala del restaurant. Els passatgers es divideixen en dues categories diferents; els de la classe “confort” i els de la classe “turisme”. Els primers s’allotgen en cabines amb ulls de bou per a dues o quatre persones i van a sopar al restaurant on hi ha servents i estovalles de cotó. Els segons dormen en cabines de quatre sense ull de bou, o pitjor, a la sala “Pullman”, en butaques reclinables. Quant als menjars, s’han de comformar amb la cafeteria i amb plats lleugerament greixosos. Homes i dones sempre estan separats, sigui quina sigui la cabina, excepte si la família ha pagat pels quatre llits.El responsable de sala situa Stéphane, la seva dona Chadia i el seu fill Enzo a la taula 27. Ella, gran marroquina de cara tímida malgrat els seus cabells rossos destenyits i una samarreta extremament escotada, menja poc. Stéphane, jove bomber de la Costa Blava, explica que van al Marroc cada any des que es van casar fa deu anys. “És un veritable plaer”. “Els àrabs del Marroc no tenen res a veure amb els àrabs dels suburbis; són respectuosos”, diu en veu baixa. Parlant de política comenta: “estic content que Sarko hagi sortit elegit, a condició que compleixi les seves promeses. Tinc companys que són racistes i que voten en Le Pen, però això no m’impedeix convidar-los a casa”. En canvi, “a mi no m’agrada”, opina Chadia, “estic d’acord en netejar els suburbis. Però no m’oblido que sóc àrab”.Els passatgers es van preparant per dormir. Els de la sala “Pullman” estenen matalassos i llençols a terra, entre files de butaques i de passadissos propers. Un home aprofita per fer algunes fotos d’aquests migrants atapeïts els uns contra els altres, abrigats amb llençols bigarrats, quan tothom dorm. Un agent del vaixell s’interposa de seguida, explicant que està prohibit fotografiar als passatgers. “Bestieses!”, diu Hamid (2), un altre membre de l’equipatge. “La veritat és que la Comanav, [la companyia que capitaneja el vaixell] pretén donar la imatge d’una societat pública al servei dels MRE [marroquins residents a l’estranger]. No vol que se sàpiga de quina manera tracta als seus compatriotes”.Dijous, 5 de juliol. El dia va passant tranquil·lament al ritme dels menjars. Un grup d’adolescents vinguts dels quatre racons de França es va conèixer el vespre en la sala “Kasbah”, transformada en discoteca. “No valia res, no hi havia ningú”, sospira Nadia, de 19 anys i originària de la Moselle, de Berhen-lès-Forbach. “Però aquesta nit, ja ho veureu, us ho ben juro!”. Desborda energia. Treballa com a dona de neteja en una fàbrica a Alemanya, de l’altra costat de la frontera. A la tornada vol reemprendre els estudis, per tal de “deixar aquesta feina de merda”.Nadia, tot i nascuda a França, també parla àrab i bereber perfectament. “Aquest any volia anar a Sicília amb els meus amics. Però la meva mare em va dir: «Gem'hi balizteq, radyin al maghrib, ou baraka men sdah!»”. La traducció ve a dir: “Vés a preparar la teva maleta, marxem al Marroc. I deixa’t de bestieses!”. “Els francesos celebren cada any el Nadal; nosaltres, cada any, anem al Marroc!”, diu Salima, de 15 anys i nascuda a Corsa, esclatant de riure.Farid, de 18 anys, acaba de finalitzar la sel·lectivitat a Port-Saint-Louis-du-Rhône. “El meu problema és que els meus pares no m’han parlat mai en àrab. Aleshores, quan estic al Marroc de vacances, ho passo malament”. “És pitjor que això”, comenta Issam, de 21 anys, educat al Marroc fins els 14 anys per la seva mare, i després a l’Isère, pel seu pare, conductor de grues des de fa 45 anys. “Un estiu vaig tornar al barri on vaig créixer, un barri molt pobre de Fes. Al girar un carrer, un tio em treu un ganivet de cuina i em diu que li doni la bossa i la samarreta. Li ho dono i li dic: «Essrine, no em reconeixes? Sóc jo, Issam, vam jugar a futbol durant deu anys al carrer del costat». De cop i volta, aquest vell amic de barri em reconeix, deixa anar el ganivet i les meves coses i es posa a plorar.”Una bona part dels passatgers es reuneixen al pont del darrere, en el qual s’hi ha instal·lat el jovent. Un bar modest ofereix tes de menta massa infusionats i cerveses ben fresques (a tres euros l’ampolla). La música cridanera s’escapa pels altaveus sota un sol aclaparador. Aleshores surt un tema ineludible: les relacions entre noies i nois. “No sóc racista, però francament, m’atrauen els àrabs. Ja he sortit amb un francès, però no és la mateixa cosa. El francès no t’entén. Sempre et pregunta per què cal amagar-se”, comenta Nadia. Leila, una jove de 16 anys resident a Marsella, diu: “A Marsella els àrabs fan por. A més, el que m’agrada a mi són els “Emos” [nois o noies amb cabells llargs i pircings]”. “Jo, àrabs i franceses, però més aviat àrabs. Amb la francesa, al principi, tot va bé, però després te n’afartes. Mentre que amb una àrab, no és el mateix. La francesa, després d’una setmana, ja et vol presentar els seus pares; amb l’àrab no corres aquest risc”, segons Farid. “He tingut un nòvio cors durant tres anys. Menjava com ell, bevia com ell, parlava com ell...excepte amb el porc, perquè jo faig el hallal”, segons Salima. Ningú del seu grup menja porc. Tots beuen alcohol, fumen tabac i segueixen el Ramadà. “Per què no ho hauria de fer?”, es pregunta Nadia. Forma part de la meva religió. Els meus pares no m’hi han obligat mai, però ho fa l’ambient, tothom ho fa al barri”. Quant al beure, és top secret. “Si els meus pares ho sabessin, m’esborrarien directament del llibre de família!”.Els pares maten el temps en un dels dos salons mentre els joves s’expliquen les seves històries. El pare de la Nadia porta assegut a taula dues hores davant d’un cafè. Discuteix amb en Misbah, originari de la mateixa ciutat que ell, Khenifra, entre Meknes i Marraqueix. “El senyor Mora, l’enviat de «Charbonnages de France» ens va contractar a tots dos. Del Marroc directament al fons de les mines de Lorraine. Al principi cobràvem 1.500 francs cada mes, mentre que al Marroc només en guanyàvem màxim 1.000. Quan vaig marxar tenia la idea de tornar al Marroc amb la jubilació. Però ara que estic jubilat és impossible marxar, perquè els meus fills encara van a l’escola”. “Em quedaré igualment a França”, riu el pare de la Nadia quan se li pregunta què farà quan l’últim fill marxi de casa. “Els meus fills hi viuen. Si marxés al Marroc, pensaria en ells constantment”. La seva dona i la d’en Misbah, vestides amb xil·labes blau cel i amb fulards blancs, comparteixen la taula del costat. Parlen francès amb dificultats, malgrat trenta anys de presència a França. “Són felices de viure a Berhen-lès-Forbach?”. Els dos homes riuen, amb els ulls plegats, sense respondre.Per la tarda fa calor. Apareixen unes illes de cop i volta ben a prop. Són les Illes Balears. Els cambrers del restaurant enrotllen unes cigarretes al darrere del pont inferior. En Mohamed, de cabells negres encrespats i ulls de color verd ametlla, treballa al Marrakech Express des de fa tres anys. Ha vist desfilar desenes de milers de MRE en tots dos sentits. “S’assenyala als marroquins de l’estranger dels dos costats; al país d’acollida perquè estan considerats immigrants. I al Marroc se’ls tracta com «Zmigris», que també vol dir immigrants, quan hi van de vacances”. “Van de vacances amb el seu cotxe bonic per fardar, fent creure que viuen amb 5.000 euros al mes. Però els marroquins saben que ja els agradaria a ells, que fos així”, afegeix el seu company. Mohamed continua: “Els francesos van venir a buidar l’Àfrica de les seves riqueses i ara, als immigrants que van a treballar honestament, els diuen que no hi tenen res a fer, a França. I ells, què hi havia de fer, a l’Àfrica?Mohamed ha crescut a la platja de Mohammedia. “El meu pare és un barbut, la meva germana va tota tapada, i jo, que bevia a casa! Hauria hagut de marxar...”. Però això no l’impedeix de ser un musulmà convençut i de denunciar la visió negativa de l’islam que corre per occident. “Els mitjans de comunicació, i en particular els lobbys jueus, són responsables d’aquesta mala imatge. Estic en contra de matar innocents en nom de l’islam, però pel que fa al World Trade Center, es diu que hi havia milers de jueus que hi treballaven i, casualment, cap d’ells estava present el dia de l’atemptat...” (3).La policia francesa ha fet pujar dos homes d’incògnit entre la multitud. Se’ls coneix com a “deportats”, tal com els anomena el personal del vaixell (4). “El Ministeri de l’interior ha signat un acord amb la Comanav. Una cabina de dues persones està reservada permanentment als deportats de frontera. Són dues cabines reservades per a dones, a bord del Marrakech”, explica Grégory (un agent d’Euromer, l’agència de viatges emissora de la majoria dels bitllets), present a l’embarcament. En quina cabina es troben aquests dos homes? “No us ho vull dir, però no estan tancats. Tenen el dret de circular lliurament”, respon el comissari de bord, visiblement molest per aquest tema. Cap policia francès els acompanya.Grégory afirma que “al Marrakech hi viatgen tancats en les seves cabines, perquè un d’ells va saltar al mar a tres quilòmetres de la costa fa dos anys. El van poder repescar, però es van haver de parar les màquines i el vaixell va patir un enorme retard”. Quan se li pregunta d’on ve la incomoditat del comissari, respon: “Tenen una mica de vergonya de participar en aquestes expulsions de compatriotes. I aquestes cabines es facturen en la seva totalitat a l’Estat francès”. Una onada imprevista sacseja el vaixell en el moment d’anar a sopar. El personal vacil·la de costat a costat i distribueix petites bosses de paper.Dijous a mitjanit la sala “Medina” està a vessar. Un home toca el violí repenjat en una petita estrada i canta aires de chaâbi amb un micròfon que ressona. Al seu costat, un home amb costums d’orquestra oriental toca les tecles d’un sintetitzador. El pare de la Naima hi és, s’acomoda, vestit amb una super xil·laba amb reflexos castanys daurats. “A França no gosaria sortir vestit així al carrer. Quan estic a França faig com els francesos. Però aquí al vaixell ja és una mica com el Marroc”. Els joves, decebuts per la falta d’ambient de la discoteca “Kasbah”, s’hi afegeixen per escoltar la música “dels vells”. Un home ebri balla a la pista amb moviments desenfrenats, atraïent algunes dones entretingudes al seu voltant. Els espectadors somriuen. “M’agradaria que incloéssiu això en el vostre diari: quan vaig arribar a França, les màquines encara eren de vapor, a les fàbriques, a Citroen, a Simca; l’oli bullint esquitxava per tot arreu. Qui les feia funcionar? Únicament els estrangers. Passava el mateix a la construcció de ponts i autopistes. I avui en dia que tot està modernitzat, després d’haver entregat a França tota la força de la nostra joventut, ja no volen saber res de nosaltres! Diuen que venim a treure’ls el seu pa. Quines paraules més insuportables...”, demana el pare de la Naima abans d’anar a dormir.Divendres, 6 de juliol, a les deu del matí (hora marroquina). Es visualitza finalment Tànger al fons, al cap de quaranta-una hores i un mar una mica mogut. El vent fueteja el vaixell a penes sobrepassat el penyal de Gibraltar. Costa d’adonar-se que aquí comença la primera riba de l’Àfrica. Tànger està a la vora. Un immens minaret quadrat domina la ciutat, superb, al centre del paisatge. Les cases blanques de la Kasbah i de la Medina rodolen, a la dreta, en cascada cap a la riba. A l’esquerra, immobles moderns sorgits en menys d’una dècada anuncien canvis imminents al llarg de la platja. El nou port, immens, acollirà els primers vaixells mercants en menys d’un any. És també allà, a 40 quilòmetres de Tànger, on el Marrakech Express hi anclarà. Zineb, professora d’economia a Toulouse, fa una mirada sobre els àrids pujols dels contraforts del Rif, abans d’anar a recuperar el seu cotxe. “L’avantatge del vaixell respecte l’avió és que permet una aclimatació progressiva. Cadascú renega suaument dels seus origens”.